‘Fragment d’estiu’, por Pol Guasch

POL GUASCH

Davant d’un riu. Així, de lluny. És des d’aquí, que penso en el dia aquell quan vam anar-hi. No era un riu, com aquest, era un llac. Dèiem que estava malalt perquè tot de branques l’esquinçaven des de dins. Com forquilles. Ben bé com branques d’arbres enterrats per l’aigua. Havíem estès un llençol vell a terra. Vas dir que ens faria d’estovalles. Hi vas plantar una nevereta de plàstic, desgastada, i l’ampolla de vi que havíem obert la nit anterior. Suava, l’ampolla, que ja s’escalfava amb aquella calor de mitja tarda, del sol que cau i torra el terra, del sol que cau i gratina el llac, del sol que cau i les branques maleïdes aquelles, les branques ferint l’aigua, allargassen una ombra que fa de teranyina.

I en aquesta part enllacada del riu, aquesta que veig ara, no passa res d’això. Podria ser elegíac, el relat, podria ser romàntic. Com d’un enyor adolescent o d’un amor condescendent o d’un record que pesa massa. Però no: el mal aquest de veure el riu, ja sense res, aquest riu que no és aquell sinó un altre, un altre riu de tants que hi ha, el mal aquest fa mal perquè és buit. Com si no fos res. I potser el dolor ve d’aquí: de tu que assenyalaves cada branca i deies mira són antenes, i rèiem perquè encara ens feia una mica de riure, la nostra manera d’estar junts. I potser rèiem per no dir que ja ens trobàvem en el moment en què l’esperança no estava en allò que podia venir, sinó en allò que havia estat algun dia.  

Van venir els teus pares. Duien cervesa freda i conversa d’home gran. D’home vell. La seva veu aguda i el seu silenci dens. Digues alguna cosa, vinga, digues alguna cosa que no sigui l’anàlisi profunda de les corbes d’aquesta carretera que és tan puta, digues alguna cosa que no sigui que aquest vi és tan dolent. Tu ja no em miraves i jo et cercava els ulls per demanar-te una entesa, te’ls rebuscava: valora aquest esforç, que tu no ho fas, que tu no aguantes els crits anats de ma mare, ni les seves preguntes inquisidores. Però jo sí. I tu ja ni t’hi fixes. I el sol cau i no hi ha branques i no hi ha res. Però sí que hi ets tu, en algun lloc. La darrera vegada era en un supermercat i duies guants de plàstic mentre tocaves, insistent, els albercocs. I ara torna la verdor. L’estesa del llac, com una tela. Com aquelles estovalles damunt del verd. Com aquella pell, picant, després de fregar l’herba. Com aquella roba d’estiu, les mans mig brutes, els ulls brillant, la pell cremada, els cabells greixosos, les ungles llargues, i tantes coses més. Com la cançó, ja mig oblidada, sempre al cotxe, la cançó al llit, la cançó a la cuina, la cançó a la dutxa, i tantes coses més.  

Després els pares van marxar i vam quedar-nos sols. El cul del’ampolla ja s’havia escalfat. L’ampolla no suava. L’ampolla sols brillava. I el sol, lentament, també se n’havia anat. I eren els núvols, ara, com trampes protegint el cel. Després la pluja, i les teves mans, plegant el llençol, recollint tres plats, dues llaunes, uns coberts regalimosos de formatge. I el camí, que ja era amarg, cap al cotxe. El camí sense dir-nos res més. I jo encara rebuscant-te els ulls, però els teus ulls rebuscant el terra, i els teus peus rebuscant la pedra grossa per fer el camí una mica més amable. Després, el volant, i la carretera puta que deia el teu pare, la carretera embravida i puta, en silenci. El llac ja vist de lluny, entre les corbes. Les branques com estelles que surten de la pell. El llac ja vist de lluny. Més tard, vam arribar a casa. Els teus pares ens esperaven al bar del poble. Ens havien dit, mentre marxaven, que ens esperaven allí. Tu no hi volies anar. Jo et deia d’anar-hi, més per tu que per ells. O per vosaltres. Que cada gest que fèieu, el fèieu només per menysprear-vos. I jo amansia una mica aquella barreja de retrets, de coses poc parlades. I ara aquí, davant d’un riu. Com si enyorés la meva forma de negociar, de trobar-me sempre al mig per unir-te a allò que no volies. Per forçar-te una mica a ser algú que no volies ser. Deuria ser això, que marcava el final. No hi ha cap punxa, aquí, cap branca que pentini el riu. Cap ull rebuscant-ne un d’altre.

Pots llegir la traducció de Rita da Costa al castellà fent clic aquí.