Cultura

Una belleza terrible

"A veces no deseamos consuelo, sino reconocimiento y, sobre todo, la sensación de no estar solos, de saber que muchos de nuestros duelos son compartidos".

Comentarios
  1. Era secret el camí, fabulós de tristeses divines,
    fins a les aigües vivents que em recordaren un nom,
    oh inefable! i una callada manera senzilla
    d’amorosí’ el pensament per una gràcia tenaç.
    Lliures al cel, les tofes havien donat a la terra
    llur primavera d’antany, flonja i daurada humilment;
    el meu pas, bandejat de tants ahirs d’alegria
    hi ha conhortat l’afany que de l’hivern abaltit
    em llançava a un abril incert, ah! com si tinguessin
    tots els homes la pau i només jo fos errant.
    Somnis per a mi sol en averany i en figura!
    L’ànima s’hi coneix, ja no és sola a esperar;
    en el parc estremit on sembla estar per renéixer
    jo no sé quin déu mort, fill de la font i del verd.

    C. R.

  2. Joia callada…
    Així comença un poema de C.Riba.
    Aquesta cita m’ha vingut al cap,havent sortit, és clar, del cor, en acabar de llegir l’article de José Ovejero.
    És un molt bon escriptor i jo que ho celebro.

  3. Una vez
    Escuché
    A la tibia música del viento decir
    Que no me estresara
    Con el estridente sonido de la tristeza.
    Y le susurré
    Que también sabía disfrutar
    De la extensa partitura
    De la naturaleza.

Deja una respuesta

Tu dirección de correo electrónico no será publicada. Los campos obligatorios están marcados con *

Este sitio usa Akismet para reducir el spam. Aprende cómo se procesan los datos de tus comentarios.